Des que es va estrenar 'Black Mirror' és molt habitual trobar-la descrita com una faula que alerta dels perills que impliquen les noves tecnologies. No obstant això, personalment sempre he considerat que el seu autor, Charlie Brooker, es deixa portar per un pessimisme que neix més de la misantropia que l'ludisme. La seva moralitat i moralines deriven d'accentuar les falles de l'ésser humà i de la cultura social a través d'aquests paral·lelismes de ciència-ficció. És més sobre com l'ús que donem a la tecnologia accentua del que és capaç l'ésser humà. Sigui per una qüestió de vida o mort, per ser incapaços d'admetre que estem equivocats, per no tenir un caràcter crític, per jutjar allò que no es comprèn o se surt de la norma o per no ser capaços de traçar línies de moralitat coherents i consistents.

'Black Mirror' la considero una sèrie imprescindible per aquestes reflexions sobre els humans que maneja, però només la considero brillant quan aconsegueix integrar-les en un relat que neix d'un ancoratge emocional en lloc d'un desig de provocació desenvolupant els seus plantejaments i provocant la reflexió moral des d'un nucli molt més orgànic i autèntic.